Portal de Periódicos da CAPES

La Rodoreda ‘dolenta’ d'entre 1932 i 1936

2007; Taylor & Francis; Volume: 13; Issue: 1 Linguagem: Catalão

10.1080/14701840701404453

1470-1847

Neus Real Mercadal,

Galician and Iberian cultural studies

Click to increase image sizeClick to decrease image size Notes [1] No obstant això, els quatre llibres han estat reeditats per la Fundació Mercè Rodoreda en dos volums titulats Primeres novel·les (Rodoreda 2002 Rodoreda, Mercè. 2002. Primeres novel·les. Volum II: Un dia de la vida d'un home. Crim, Edited by: Porta, Roser. Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, FP—Institut d'Estudis Catalans. [Google Scholar] i 2006b). Roser Porta, la curadora, explica aquesta iniciativa dins un pla conjunt (un pla que està desenvolupant des dels anys noranta del segle xx amb els ajuts de l'entitat) que també preveu l'edició crítica de la contribució de Rodoreda a Polèmica (Dalmau 1934 Dalmau, Delfí. 1934. Polèmica. Palestres de 1933, Barcelona: Edicions Clarisme. [Google Scholar]) i un estudi de l'obra rodorediana dels temps republicans en relació tant amb el seu context com amb la producció posterior de l'escriptora (Rodoreda 2006b Rodoreda, Mercè. 2006b. Primeres novel·les. Volum I: Sóc una dona honrada? Del que hom no pot fugir, Edited by: Porta, Roser. Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, FP—Institut d'Estudis Catalans. [Google Scholar], pp. 7 i 10). [2] Des d'aquesta maduresa literària, precisament, escrivia a Joan Sales, el gener de 1962: ‘hi ha moltes coses meves que quan penso que les he escrit em ve com una febre d'angúnia’ (Rodoreda 1962 Rodoreda, Mercè. 1962. Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda. [Carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales, 8 gen.], conservada a l'Arxiu Mercè Rodoreda [Google Scholar]). Les diferències entre les dues versions d'Aloma, que he explicat recentment en una nova edició del text de 1969 (Rodoreda 2006c Rodoreda, Mercè. 2006c. Aloma [1969], Edited by: Real, Neus. Barcelona: Edicions 62. [Google Scholar], pp. 9–41), exposen de manera molt clara l'evolució a què em refereixo. [3] Aquest article neix del llibre Mercè Rodoreda: l'obra de preguerra (Real 2005 Real, Neus. 2005. Mercè Rodoreda: l'obra de preguerra, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. [Google Scholar]), que proporciona una explicació detallada de tots els aspectes considerats. [4] La contingència de comptar amb les dones per establir unes relacions normals de mercat, l'aparició d'una sèrie d'escriptores molt diferents de les anteriors, l'interès que certs col·lectius van demostrar per elles, els canvis polítics, socials, culturals i literaris, i els sentits o les interaccions d'aquest conjunt de factors, configuren un panorama complex que aquí tan sols puc apuntar (vegeu Real 2006a Real, Neus. 2006a. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. [Google Scholar]). [5] Aquest és el model al qual, amb moltes variants, amb més o menys intensitat, gràcia i fortuna, van adequar-se les escriptores que es van donar a conèixer entre la segona meitat dels anys vint i els primers temps de la dècada dels trenta, des de Llucieta Canyà (redactora de La Veu de Catalunya, assagista i autora de teatre) fins a Rosa M. Arquimbau (poeta, dramaturga, narradora i articulista de La Rambla), passant, entre moltes altres, per prosistes com Anna Murià o Aurora Bertrana. Per a una anàlisi d'aquest aspecte en relació amb Bertrana, pionera a Catalunya d'aquesta nova imatge de dona de lletres, vegeu Real 2001 Real, Neus. 2001. “De la xocolata amb melindros a la mostassa alemanya: Aurora Bertrana, un nou model de la intel·lectual catalana moderna”. In dins Aurora Bertrana, una dona del segle XX, Edited by: Granell, Glòria and Montañà i Josep Rafart, Daniel. 25–35. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. [Google Scholar]. [6] A banda d'aquesta entrevista, fins al gener de 1933 Rodoreda va publicar quatre textos periodístics més que acaben d'exposar les seves preocupacions principals en aquells moments i que, paral·lelament, ajuden a entendre els canals d'inserció de l'escriptora en el món cultural català (Real 2005 Real, Neus. 2005. Mercè Rodoreda: l'obra de preguerra, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. [Google Scholar], pp. 65–76). És important subratllar que són quatre perquè dos d'aquests escrits encara són ignorats en les referències als inicis de la trajectòria rodorediana (vegeu-ne un exemple recent a Rodoreda 2006b Rodoreda, Mercè. 2006b. Primeres novel·les. Volum I: Sóc una dona honrada? Del que hom no pot fugir, Edited by: Porta, Roser. Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, FP—Institut d'Estudis Catalans. [Google Scholar], pp. 7–8). [7] Que això era així, per exemple pel que fa a la Gran Bretanya, ho demostren uns mots de Queenie D. Leavis: ‘It has been calculated by an enterprising journalist that “more than 200,000,000 words of new fiction are published every month”. Though a good deal of this appears in the form of stories in the 900 magazines, still there is a steady spate of novels. Whereas publishers now lose money over poetry, novels are notoriously their chief source of profit…. [N]ovel-reading is now largely a drug habit ’ (Leavis 1932 Leavis, Q. D. 1932. Fiction and the Reading Public, Londres: Chatto & Windus. [Google Scholar], p. 31). [8] Cal desestimar completament, en conseqüència, aquestes explicacions de Montserrat Casals sobre el pas rodoredià del dietari personal al gènere narratiu per excel·lència: ‘[el dietari] és el seu exercici escolar, el seu curs de cal·ligrafia literària, que la portarà molt aviat (quan tingui allò que cal tenir, és a dir, més independència i la consciència del que suposa aquesta independència) a escriure novel·les. Per què tria precisament la novel·la i en quin moment exacte ho fa no deixa de ser encara una incògnita. A la família Gurguí, tothom ha sentit sempre un feble per la poesia’ (Casals 1991, p. 66). [9] Unes declaracions de Rossend Llates constitueixen un exemple excel·lent d'aquesta opinió: ‘A la nostra terra una de les coses que ha influït més en el desprestigi de la novel·la és la impúdica preponderància de les novel·les blanques. S'ha creat un prejudici tan gran, que persones cultes, llegint en totes les llengües les millors obres sense ridículs criteris restrictius aliens a l'esperit ni a la raó, des del moment que agafen una obra escrita en català, no poden tolerar-la si no va proveïda del seu corresponent cinyell de castedat amb pany i cadenat ben closos. / És evident que el propòsit que anima els creadors i editors de novel·les blanques és el mateix que el de les novel·les verdes. Fer diners a la segura. /… La novel·la blanca és la pornografia servida en blanques, elegants i menudes píndoles homeopàtiques. / És el vici dels inconscients, dels imbècils i de les millors famílies’ (Llates 1929 Llates, Rossend. 1929. Literatura immoral. Mirador, : 4 [Google Scholar]). [10] Com ha explicat Maria Campillo a propòsit de Crim, Rodoreda s'enfronta amb el gènere partint del convenciment que ‘en les formes convencionals de la novel·la tot és ja dit i de moltes maneres. I que, arribat el punt en què escriure sense plantejar-se les autèntiques relacions entre realitat i literatura pot esdevenir tautològic, a causa del fort comportament ficcional que impregna la realitat mateixa, supeditada a tota una gamma de models configuradors (els literaris però també els incorporats a través d'altres patrons d'interpretació, que anirien de la tradició religiosa al cinema), només resta el territori de la reflexió. I, doncs, de l'escriptura com a exploració i com a joc, com a joc revelador, entorn de les convencions literàries i de la seva projecció damunt la vida i el comportament humans’ (Campillo 2003 Campillo, Maria. 2003. “Els mecanismes narratius de la catàstrofe”. In dins Pere Calders i el seu temps, Edited by: Puig Molist, Carme. 233–253. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. [Google Scholar], pp. 233–234). [11] El conreu del teatre o del conte, en aquests anys, resulta clarament subsidiari. La novel·la és allò que interessa de debò a l'escriptora, per bé que la narrativa breu té un espai des del principi en la seva producció d'aquesta etapa i adquirirà, a partir de 1935, una importància especial en el camp de la literatura infantil. [12] El to corresponent a aquest personatge és el que impregna, encara, les quatre cartes que Rodoreda envia a finals d'hivern de 1939, des de França, a alguns dels seus amics escriptors, unes cartes que Maria Campillo ha qualificat de ‘testimoni del final d'una etapa’ (Campillo 2006 Campillo, Maria, ed. 2006. “Mercè Rodoreda: París 1939 (quatre cartes i unes botes)”. In Els Marges 107–112. no. 78 [Google Scholar]). [13] Les entrevistes van ser recuperades ja fa anys a Muñoz Lloret 1992–93. [14] Així ho confirmen les dades incloses a Real (2005, pp. 77–84). Ho il·lustra de manera anecdòtica, d'altra banda, el fet que a les notes anònimes de la secció ‘El Be…rnat Metge’ d'El Be Negre s'anomenés l'escriptora ‘Mercè Rodoreda i Clarisme’ (per exemple, a la del 24 de gener de 1934 o a la del 19 de desembre del mateix any). [15] Els textos periodístics de Rodoreda constitueixen una autèntica joia. Alguns, per la seva gràcia narrativa; altres, pel seu contingut, i tots, per la llum que projecten sobre una dimensió molt poc estudiada de l'escriptora: la seva consciència literariocultural. És una llàstima que no comptem amb una edició completa, en volum, d'aquest corpus. [16] Paral·lelament, recordem-ho, hi ha el periodisme seriós, en què Rodoreda podia ser molt crítica i tractar amb una gran duresa els intel·lectuals o les obres que valorava. Un bon exemple n'és la ressenya de La revolució moral, d'Anna Murià (Rodoreda 1934c Rodoreda, Mercè [signat M. R. ]. 1934c. La revolució moral—Anna Murià. Clarisme, : 4 [Google Scholar]). [17] Per als plantejaments d'Esclasans i la seva actitud literària i cultural, vegeu també Esclasans 1932 Esclasans, Agustí. 1932. Intel·lectualisme. Els paràsits. La Humanitat, : 4 19 maig [Google Scholar], 1934 i 1935 Esclasans, Agustí. 1935. Elogi de la torre de vori. La Veu de Catalunya, : 8 16 nov. [Google Scholar]. [18] Malgrat que es podrien proporcionar nombrosos exemples procedents de les novel·les, tres dels quatre contes psicològics que va publicar a la premsa (Una nit, Sol i La tornada) en són mostres més extremes. [19] Sobre el rerefons de la reflexió permanent entorn del públic, el subgènere detectivesc havia estat i era discutit a les palestres intel·lectuals catalanes amb motiu de la seva puixança, dels beneficis materials que aportava als escriptors d'èxit, de l'interessant equilibri entre valors literaris i valors de mercat assolit en les lletres angleses i nord-americanes i de les seves derivacions funestes, tant en la forma (la manca de qualitat) com en els continguts (l'exacerbació de la truculència i la morbositat), en mans de productors sense escrúpols que només perseguien els rèdits econòmics.